dissabte, 22 de setembre del 2012

Amb l'aigua fins al coll i el primer cas del Montalbano

Mai no he estat de novel.la negra, de fet només havia llegit Agatha Cristi fins ara però últimament m'han caigut a les mans llibres que pensava que mai no llegiria i els dos d'avui me'ls ha recomanat el meu "jefe".

El primer que vaig llegir va ser "el primer cas d'en Montalbano" d'Andrea Camilleri. Aquest llibre és un cas curiós de segons sembla la reinvenció d'un autor. Tres històries que relaten tres moments del protagonista que ha de resoldre tres casos sense cap víctima mortal (com a mínim sense víctimes humanes) i que són suficients per passar una bona tarda, una bona manera de començar amb Camilleri.

L'altra recomanació és "amb l'aigua fins al coll" de Petros Màrkaris. És una revelació per mi. A més de ser un llibre que enganxa amb uns crims curiosos ( els assessinats són amb espasa i l'assessí talla el coll a les seves víctimes). A més de ser un llibre que m'ha enganxat és un llibre que et situa en la crisi actual, en les retallades que pateixen i l'ambient que es viu actualment a Grècia

És un llibre d'una tarda que val la pena.

dilluns, 3 de setembre del 2012

en una nit d'insomni: Sexo en Milán

L'Ana Milán sempre m'ha semblat una dona extremadament sexy, d'aquelles dones que sense ser extremadament guapes fan que la gent les miri. Per això l'altre dia quan vaig anar a casa la Sarai i vaig veure el llibre Sexo en Milán  vaig haver de fullejar per acabar llegint-lo avui a la nit perquè no podia dormir.

És un llibre d'aquells que no t'aporta res de nou però és entretingut, fàcil i et fa somriure amb frases com en el capítol dedicat als homes... " deberéis entender, o por lo menos resignaros a que , aunque tengamos cinco bolsos sin estrenar, necesitamos uno mñas. Eso no admite discusión"

O bé grans veritats que totes les dones haurien de néixer de sèrie sabent-lescom el capítol que parla del temps que passem amb nosaltres mateixes, soles... " cuando te tratas bien, cuando te mimas y te respetas, cuando estar contigo se convierte en un planazo, és muy dificil dejar que otro te trate mal"

I simplement és un llibre que et menges en un parell d'hores i que tanques amb un somriure pensant que en realitat no ets uan neuròtica sinó que les dones simplement són així i no hi ha res dolent en això.

 A més a més tots els punts del llibre van acompanyats de receptes que ja tinc ganes de començar a provar.

divendres, 31 d’agost del 2012

El monjo i les seves històries

A vegades em pregunto perquè alguns llibres tenen tant d'èxit i en canvi d'altres simplement passen desapercebuts... diners? millor mentor?

Aquest és el cas d'un llibre que he llegit durant les meves vacances a un poble perdut entre camps de blat prop de Toro, on l'única cosa que es podia fer era menjar, dormir i llegir. I a l'habitació on dormia vaig trobar Las cartas secretas del monje que vendió su ferrari  de Robin Sharma que és la segona part de El monje que vendió su ferrari (ja s'hi va esforçar molt l'autor en escriure el nom del segon llibre...). Bé doncs, no està malament, però tampoc és una gran obra de la literatura d'autoajuda i creixement personal, sincerament. Per començar la història no és gens original: el típic home de negocis amb èxit professional que s'oblida de viure i està separat i bla bla bla i de sobte un tiet seu li demana que ho deixi tot i vagi a  voltar pel món perquè necessita set amulets (cadascun amb un missatge vital escrit en un paperot). Molt semblant a l'argument de les Set Revelacions on el personatge no va a buscar amulets sinó pergamins, però si fa o no fa és el mateix.

Aquest llibres estan bé, però també depenen de a maduresa a la que ha arribat al lector. Si estàs en un moment immadur de la felicitat quan encara no has comprés que la felicitat ve de dins, que els diners no són el més important etc etc etc, doncs mira pot ser que el llibre t'obri les portes a una nova visió de la vida... però si ja fa temps que has fet un treball interior personal i has superat totes aquestes ensenyances perquè ets poru llest per haver-les après tu sols... lllavors no té sentit, acaba sent només un llibre poc original amb una qualitat literaria dubtosa.
Tot i això és un llibre que et pots llegir en un parell de dies si necessites un llibre pont entre dos llibres feixucs


dilluns, 23 de juliol del 2012

Jo voldria ser Paul Auster i escriure l'Invisible

Paul Auster em va salvar, així de clar; vaig tenir una època molt difícil a la meva vida i un dia buscant a la biblioteca pública vaig trobar the Book of Illusions i vaig pensar... per què no? i va ser una decisió de les millors que he pres a la meva vida: no el podia deixar. Després va venir Brooklin Follies, que he de dir que va ser com un orgasme literari. I llavors amb New York Triology vaig desistir, no sé perquè, potser no era el moment, sempre he dit que cal trobar el moment per cada llibre.

I va ser el moment d'Invisible, que era a la tauleta de nit al costat d'un munt de llibres que espero poder recomanar-vos algun dia (si la rutina m'ho permet que últimament vaig com de bòlit) i l'Invisible és.... IMPRESSIONANT. Entre Paris era una fiesta i Retrat de l'artista adolescent, l'Invisible s'ha fet un lloc entre els MUST.

No sé com dir-ho, llegeixes l'invisible i simplement redescobreixes el plaer de llegir, encara que només puguis llegir deu minuts al dia fent el cafè a l'hora de dinar. Auster aconsegueix descriure amb tres veus narratives la veritat d'un ésser que jo mai no hauria descrit millor.

Jo de gran vull ser com ell, i a vegades penso que ja sóc gran i que potser mi no seré Paul Auster.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Intenta sempre ser feliç , perquè no se sap mai qui s'enamorarà del teu somriure

Des de petita visc en un buit existencial permanent, he arribat a creure que és crònic, que tinc el que jo en dic " incapacitat per ser feliç". Potser és cert que la meva vida és així perquè jo ho he fet malament, qui sap. Però en 28 anys he après que la vida canvia en un segon i prefereixo no pensar-hi.

I en un dels meus buits existència la va aparèixer a les meves mans "Ell laberint de la felicitat" d'Àlex Rovira i Francesc Miralles. I dic va aparèixer perquè no el vaig buscar, la Marta me'l va regalar amb tota la il.lusió del món i en el fons per això és un llibre especial. En realitat és un llibre d' un parell d' hores que amb una història senzilla recull grans màximes que mai no hauríem d'oblidar.

Molt recomanable i sobretot no deixeu de somriure

dilluns, 23 d’abril del 2012

Falses expectatives

Darrerament he llegit "coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys" de Llucia Ramis. Potser ens acostem als 30 i tot allò que havíem somniat als 20 anys ja no ho podem acomplir. I un dia ens despertem adonant-nos que ja no en tenim 20 que ja no podem tornar a començar i equivocar-nos com fa deu anys perquè ja en tenim trenta. I la vida no és com somniàvem i no em arribat a fer ni un
Terç del que somniàvem. I potser agafem aquest llibre i pensem en totes aquestes coses profundes que ens passen pel cap però que poques vegades verbalitzem.

I llavors el llegeixes. Algunes coses et recorden a tu mateix, especialment si vius o has viscut a BCN, però la història en si és.... Com si t'agradés algú durant deu anys i quan per fi fots un clau, després d'haver esperat, et quedés indiferent; decepcionant. Com una macro producció que es queda sense pressupost i ha d'acabar de sobte.

Tot i això és un llibre d'una tarda de diumenge , per passat l'estona, per somriure, per compartir la frustració de tenir 30 anys i quedar-se a mig camí.

divendres, 30 de març del 2012

David safier: un geni de les bones estones

Una vegada us vaig parlar de "maleït kharma" que és un llibre que recomano sempre que algú vol riure. Avui he acabat "jo jo jo... I shakespeare" que va ser un afortunat regal d aniversari dels meus amics. La Rosa és una dona estereotipada ( penseu en bridget jones) que va a veure un mag i fa una regressió al passat per acabar reencarnant- se en Shakespeare. He rigut tant amb aquest llibre que vaig haver de limitar- me a llegir- lo a casa perquè si el llegia en llocs públics la gent em mirava com si fos boja.

Només us puc dir que David Safier. És un geni. I us el recomano independentment del moment vital en el que esteu.

divendres, 24 de febrer del 2012

atreveix-te

Com que tinc un blog de literatura i encara tardaré uns dies en poder dir alguna cosa interessant sobre el que estic llegint, us deixo un petit conté per compartir amb vosaltres que fa temps que vaig escriure:

Atreveix-te!
Ni tan sols havia aixecat la vista quan la nimfa entrava però, en arribar davant seu, li havia dedicat un somriure tan màgic que va haver de protegir-se darrera la visera de l’estúpida gorra que li obligaven a dur. Ni la visera ni el taulell darrera el qual s’amagava van poder evitar que es sentís acorralat amb la primera frase:
Què em recomanes? Va mossegar-se el llavi inferior i va fer un cop d’ull a la plaqueta que ell duia a la camisa Xavi, oi?
Es va espantar; aquella noia el desafiava amb una mirada maliciosa. Va emmudir. “Et recomano que em diguis com et dius”. Ella seguia somrient però aquesta vegada arrufant el nas, com si es concentrés en endevinar els seus pensaments, mentre en Xavi es defenia abaixant la mirada, ofegant aquella estúpida frase a l’altura de la gola i buscant-ne una de més adient:
Tenim una oferta individual perquè... menjaràs sola, no? Va abaixar els ulls i es va posar vermella. Semblava avergonyida, però se’l va tornar a mirar, somrient. No era gens vergonyosa: el seu posat només era una estratègia d’algú que dominava perfectament el propi cos, algú que tenia cara d’innocència i sabia com intercalar-la amb una mirada entremaliada, barreja d’àngel i dimoni. Era tan jove i tan diabòlica: la imatge ideal d’una perfecta Lolita.
Es va apartar un ble de cabells que havia caigut, rebel, fins l’escot Sola... Va sospirar i l’alè va arribar a frec de les galtes d’en Xavi. El cor se li accelerava. “Sola”. Era la seva imaginació? Aquella nena l’estava convidant a dir la frase que li havia passat pel cap instants abans?
Tenim una oferta de pizza individual de dos ingredients, una beguda i un complement, què et sembla? La va observar, tot cofoi, com si el que acabava de dir fos la frase més intel·ligent que mai se li havia acudit; es sentia estúpid. Aquella noia li agradava però li feia por descobrir fins a quin punt podia arribar a atrapar-lo: no estava disposat a deixar-se dominar per ningú. 
Està bé, dóna’m una pizza de pinya i pernil, aigua i el complement que més t’agradi Es va tornar a mossegar el llavi i va notar que el pobre noi tremolava. “Em dic Maria”. Havia experimentat una estranya sensació en veure’l i s’havia exaltat quan ell l’havia mirat per primera vegada; desitjava que s’arrisqués a conèixer-la. Volia seduir-lo però havia de canviar de tàctica: havia endevinat que era massa tímid, que el somriure havia estat suficient per fer que es fixés en ella, però li calia una estratègia, alguna cosa que el fes valent. Potser no havia de mostrar-se tan segura perquè sinó el faria fugir. Estava segura que l’havia acovardit. Mentalment, li va fer un petó a la boca.
És que no sé què t’agrada... Quin tipus de frase era aquella? De fet, depèn de si tens molta gana o no... Ella va fixar la vista en la carta que ell sostenia i va fer que les seves mans es freguessin. Només un segon va ser suficient perquè se’ls posés la pell de gallina: es començaven a acariciar.
Crec que vull unes aletes de pollastre El va mirar, amb la imaginació l’estava despullant. Va somriure, amb el cap cot, mentre buscava el moneder dins la bossa.
Menjaràs aquí, oi? Cada vegada es sentia més idiota: volia conèixer-la, però amb aquella frase semblava que li volgués recordar que no tenia lloc on anar. Li estava traient la roba dolçament.
És clar! No havia pensat quedar-se a menjar allà, però ell l’estava convidant a anar més enllà de despullar-se amb la mirada. Com sempre els seus plans canviaven a l’últim moment i, curiosa com era, volia saber com acabava aquella dansa eròtica; es deixaria portar per l’impuls que ell li havia donat, girant com una baldufa i seguint el corrent del seu aire. Va decidir seure cara a ell, per observar-lo darrere el llibre. Havia pres la decisió de continuar amb la seducció.
En Xavi feia veure que col·locava llaunes als prestatges mentre l’espiava de reüll. La Maria feia veure que era tímida mentre el fitava darrera les línies. No era prou valenta. ”Xavi, t’agrada el cine? Tinc dues entrades i...” Sí! Era una frase genial! No tenia res a perdre, o potser sí: la dignitat. Només havia d’aixecar-se, somriure-li i ell no s’hi podria negar. Ja havien començat a fer l’amor amagats a la saga de la covardia.
“Escolta! T’agrada el cine? Jo surto d’aquí mitja hora, potser...” Sí! Només s’hi havia d’acostar i dir-li-ho. Ho hauria fet, però ella ja no el mirava. “Ja ha perdut l’interès”. Potser el joc de mirades, aquella dansa sensual, només havia estat l’entremaliadura d’una nena. Era massa capritxosa i allò li feia por.
“Potser quan vagi a buscar la pizza li podré dir alguna cosa, però no li interesso, està més pendent de les llaunes que de mi!” La Maria li llençava mirades furtives esperant que en algun moment es fixés en ella. Esperava que cridessin el seu número i que ell li fes algun senyal indicant-li que podia seguir endavant. 
“Vols que m’assegui amb tu?” No! No li ho podia dir! Seria un atreviment. No podia permetre que ella endevinés que se n’estaven anant al llit sense ni tan sols treure’s la roba: es sentiria ofesa. No podia traspassar la línia de la ficció perquè significaria despertar del seu somni. Ella buscava una bona solució perquè, quan acabessin d’acariciar-se amb les mirades, de fer l’amor, volia trobar una sortida real. Potser, si deixava de fingir, ell s’atreviria a dir-li alguna cosa. Va tancar el llibre, disposada a fer un dels seus millors somriures, però llavors es va sorprendre: “On és?” De sobte ell va sortir de la cuina, amb aire triomfal, portant la pizza amb una mà i el pollastre amb l’altra. Es va espantar en veure que no s’acostava al micròfon per cridar-la.
Aquí la tens! Aquell éra el moment ideal. “Vinga! Ara!” Els seus cossos suaven de passió i li tremolaven les mans.
Gràcies Va fer somriure de bona nena però ell va acovardir-se i va recular fins al taulell. “Merda! Aquest tio és idiota, segur que és gay!” Havien perdut el contacte visual i ella, la batalla.
“Sóc un inútil! Per què li he portat la pizza si no li havia de dir res?” Li va acariciar el rostre amb els ulls, com si li demanés perdó. És va quedar inmòbil; la visió de la noia xuclant les aletes de pollastre sucades en salsa barbacoa el va paralitzar. Li semblava surrealista que aquella imatge dolça i eròtica a la vegada el pogués acompanyar fins als racons més profunds del desig. Tenia la sensació que estaven arribant al cim del seu acte, per això va mirar-la: volia gaudir d’aquell moment. Seria la primera i l’última vegada que viuria una experiència semblant.
“Per què no m’ha dit res quan se m’ha acostat? Si no volia parlar amb mi, per què no ha esperat que l’anés a buscar jo, com fa tothom?” Estava massa acostumada a manipular els homes, que sempre fessin el que ella volia. Què estava fallant? Ja havia acabat de menjar i no havia aconseguit ni una trista paraula. “Va, acosta’t, Xavi! Digues-me alguna cosa!” Però ella semblava tan segura, tan valenta, tan meravellosa: en Xavi pensava que seria una pèrdua de temps i una negativa li enfonsaria l’orgull. La Maria començava a posar-se l’abric, abatuda.
T’ha agradat? “No sé perquè, però m’agrades molt. Podem quedar demà?”
M’ha agradat molt, Xavi, gràcies Amb les poques frases que ell li havia dit li havia tocat l’ànima, l’havia desvirgat i es sentia insatisfeta. Havia estat com fer l’amor amb algú i que segons després l’home s’hagués girat sense ni tocar-la ni desitjar-li bona nit. Va somriure, el somriure més meravellós que podia aconseguir. Gracies a ell, en Xavi va decidir ser valent: 
Escolta...
Bona nit, voldríem una pizza mitjana de... “Merda! D’on ha sortit aquest imbècil?” La seva mirada havia estat prou explícita per convertir-se en una frase: “Escolta... et puc convidar a prendre una copa demà?” Ho havia dit mentalment, però aquell nou client havia aparegut abans de poder pronunciar cap paraula.
No sabia si havia estat la seva imaginació o ell realment havia dit alguna cosa. Se’l va mirar per sobre l’espatlla de l’intrús i el va interrogar amb la mirada. Buscava una bona raó que la fes quedar el temps suficent per deixar que aquell desgraciat acabés de demanar. Potser en realitat no li havia dit res: tot era producte de la seva imaginació, del desig tan fort que volia que ell avancés. Havia endevinat el principi d’una frase: “Escolta!...” Va començar a caminar lentament, esperant que ell la seguís. “Si li interessés, m’hauria dit alguna cosa: li ho he posat molt fàcil!”
No podia creure’s que marxés així i el deixés desamparat. “Segur que per dins aquesta nena es riu de mi!” Se la va imaginar rient, orgullosa d’haver-lo despullat, d’haver-li fet l’amor entre l’olor de pizza. Ella va arribar a la porta transparent, va sospirar i, en tancar-la, es va girar per veure’l per última vegada. Va fer un somriure trist, tímid, fins i tot derrotat. Derrotat? Per què? Imaginacions seves! Segur que la nimfa estava acostumada a aconseguir sempre el que volia, potser només estava cansada. La derrota era seva, no de la noia.
El fred de l’hivern li amagava el somriure sota la bufanda. La Maria avançava allargant el moment de girar la cantonada i en Xavi seguia inmòbil sense escoltar el client. La covardia els va impedir començar una historia real. Només havien estat amants durant el temps que es triga en menjar una pizza. Només havien fet l’amor amb les mirades, sols, sense saber que el feien junts.
“Què faria una noia com ella amb un paio com jo? Sóc un desgraciat!”
“Segur que era gay, o tenia xicota o jo tinc massa imaginació. Ja no sóc una nena: hauria de deixar d’inventar-me històries!”