dissabte, 13 de setembre de 2014

Sí, ho reconec, sóc fan d'en Coelho

"Lo más importante que podemos donar es el reflejo del Amor en nuestra vida"

I no me n'avergonyeixo: he llegit més vegades de les que puc recordar L'alquimista. Em dóna força i m'anima. És la meva versió adulta del Petit Princep i els dos són llibres que em llegeixo sovint. Però no tots els llibres de Coelho em semblen espectaculars.  En sóc fan però no incondicional. L'aleph em va semblar un bunyol fregit. I Adulterio, està bé. Sorprenentment bé, però no sé fins a quin punt sembla realment escrit pel Coelho, és una versió molt light de la filosofia barata a la que ens té acostumats. però no t'ho esperes i sempre vols acabar passant a la seguent pàgina.

I és cert que l'amor no ho pot tot, que el buit ens atrapa i que moltes vegades encara que tinguem moltes coses (aparententment tot) ens costa trobar la felicitat o sentir que tenim tot el que necessitem. Potser no necessitem tantes coses, potser només hem de aprendre que ens han esenyat a anar més enllà i podríem sobreviure amb el que tenim.

Sí, és una història d'adulteri, però no sé fins a quin punt l'adulteri en si mateix és el més important, sinó la recerca d'un mateix, de com perdre's en el món interior i sortir-me il·lès. De com estimar-se. De com somniar.

Suposo que és impossible escriure coses que et marquin tan (potser pel moment vital) com ho va fer l'alquimista. Però Adulterio està bé, no decepciona.

L'illa que et torna la vida

No conec ningú encara que quan trepitja per primer cop Menorca, no l'enyori quan se'n va. No conec ningú que no hi vulgui tornar. I no conec ningú que no pugui oblidar-se de tot entre els seus cinc fars. I és per això que no m'extranya que hagi basat el llibre de L'illa dels 5 fars en els fars de Menorca. Perquè allà tot flueix.

És un llibre bàsic, molt bàsic, sobre la teoria de la comunicació. D'una tarda de llegida, en Ferran Ramon-Cortés ens fa amb un llenguatge planer i entenedor un resum ràpid de com han de ser els nostres missatges per fer-los arribar a qui ens escolta. La teoria més bàsica de la comunicació és que si t'expresses i no t'entenen, no és que els que t'escoltes ho facin malament; és que el que dóna el missatge el transmet erròniament.

I en això es basa tot.

Però si aneu a Menorca, visiteu els fars: us poden donar respostes a preguntes que ni tan sols us heu formulat.


retrobant a Murakami

Murakami és un autor d'aquells complicats; o t'encanta o l'odies. Tokio Blues em va semblar una obra mestra; Kafka a la platja, una decepció. I llavors trobes llibres que no saps definir si t'agraden o no fins que no hi estàs tan ficat que no saps com sortir-ne. Et tornes a trobar un Haruki Murakami sumblim, grandiós, espectacular.

La història sembla surrealista i té un punt d'intriga que al principi se't fa una mica lent, però després descobreixes en aquest llibre una genialitat tan gran que et recorda com en vas gaudir un dia amb en Murakami. Té aquell punt tèrbol, aquell punt que jo li dic de retrat d'artista adolescent, aquell punt íntim, recargolat, on el personatge cus les relacions estranyes que no saps molt bé com han pogut acabar així. Un punt surreal, desgraciat, romàntic.

En resum, una joia inimitable.

diumenge, 17 d’agost de 2014

La llista dels meus desitjos. Grégoire Delacourt

No sé què passaria pel meu cap si jo guanyés la loteria. Però per molt increïble que sembli, sé que la loteria et pot tocar, fins i tot l'euromillones. Tot i que evidentment aquestes coses només li passen al veí, no a un mateix. Doncs la protagonista d'aquest llibre és la veïna a qui li toca una quantitat tant indecent de diners que mareja. Però i si et toca la loteria i no vols canviar res de la teva vida?

Jo no sé si seria capaç de guardar-me el paperet i no cobrar-lo, però suposo que la vida t'ha de canviar tan que potser no tothom està preparat per deixar endarrera tota una vida per ser ric. La llista dels meus desitjos és un llibre fàcil, dolç i molt molt francès, un toc d'Amélie, un de Chocolate i la tradició, d'aquelles que no es perdonen i es podreix a l'ànima. Molt recomanable.

dimecres, 23 de juliol de 2014

Megan Maxwell és un bunyol






Així tal qual i sense embuts. A més a més un bunyol de bacallà, d'aquells que no m'agraden gens. Sempre he dit que sóc fan del Light reading, que de tan en tan va bé una novel·leta d'aquelles fàcils que no et fan pensar massa: una mica d'amor, un parell d'esteriotips, un final feliç, etc. Bé doncs em pensava que Megan Maxwell era una bona opció... pèssima opció, pèssima! Vaig llegir el seu llibres ¿Y a ti què te importa? Un noi i una noia que es coneixent a Las Vegas, en plena borratxera es casen i bla, bla, bla.... un Resacón en Las Vegas però sense riure.

No és només el fet que faci gràcia 0, i no perquè sigui tot un conjunt de esteriòtips i situacions esperades (ja he dit que de tan en tan en sóc fan), sinó perquè el seus personatges son barroers, barriobajeros, amb un sentit del vocabulari nul, però de sobte sembla que s'hagin engolit el diccionari de la RAE i penses " aquest paio mai no faria servir aquesta expressió".

L'únic bo que n'he tret ha estat aprendre l'expressió "ojiplática", que ni tan sols surt a la RAE però mira, m'ha semblat una paraula curiosa, deu voler dir quelcom com "ulls com a plats" suposo.

Suposo que fins que no llegeixes dos llibres d'un autor, no pots jutjar si t'agrada o no,... molt em temo que a la Maxwell l'he enviat al final de la cua....

dilluns, 30 de juny de 2014

bajo la misma estrella

Hi ha llibres que no pots llegir en públic: o bé et fan riure com si acabessis de sortir del manicomi, o et fan plorar com si la teva vida fos un gran drama. Doncs sí, aquest és un d'ells. D'aquells llibres que no hauria llegit mai si no fos perquè la Marta es addicta als bestsellers, gràcies a ella (o per culpa seva) he llegit coses com Espinosa (dit sigui de pas i amb el permís de l'Edu li robaré l'expressió) que em sembla un bunyol ben farcit. Doncs la Marta em va regalar aquest llibre; ja per començar una versió traduïda de l'anglès (intento sempre que la meva competència lingüística m'ho permet, no llegir res traduït), a més a més parla d'adolescents amb càncer (sí, a lo polseres vermelles,què voleu? la marta té 20anys)vaja que prometia i molt ser un bunyol majúscul.

Doncs resulta que no tant. Sí, és una història d'amor, sí, parla del càncer però pots arribar a oblidar-te'n si t'has deixat endur per la història. Sorprenent, fàcil i ràpida de llegir i amb aquell punt trist de la mort, de la mort i l'amor que sempre van lligats de la mà. un cop més gràcies Marta per arrossegar-me al teu món de joventut.

dimarts, 13 de maig de 2014

Entendre perquè els homes i les dones no ens entenem

A vegades els homes i les dones no ens entenem. A vegades estimem molt algú i hi tenim una relació màgica, però hi ha matins que ens llevem i simplement no connectem. És igual que te l'estimis, és indiferent que avui no vulguis discutir, a vegades és tan senzill com que us heu llevat com si visquéssiu en dos móns paral·lels que avui han decidit no barrejar-se. I aquests dies solen ser horribles... I no els havia experimentat fins que vaig començar a entendre el verí de la convivència. Però el dia acaba i te' n vas a dormir i al dia següent el món torna a connectar-se, i els cervells tornen a parlar el mateix idioma.

Això no passa perquè sí; hi ha raons fisiològiques reals que expliquen les diferències de comportament masculí i femení. I aquesta és la raó de ser del llibre El cerebro masculino de LOUANN BRIZENDINE. 

Aquest llibre me'l vaig comprar fa anys, un D'aquells divendres que esperava el tren a passeig de Gràcia i parava a la casa del llibre. També em vaig comprar El cerebro femeníno de la mateixa autora ( encara no me l'he llegit, no era tan urgent com el del sexe contrari). Però la convivència em fa sorgir la necessitat de perquè els homes són aixi, perquè són tan infinitament diferents les nostres reaccions davant fets quotidians. I sincerament vaig entendre moltes coses. Vaig entendre que la nostra genètica arrossega la caça dels mamits i el fet d'haver de fer-se càrrec de la familia. Vaig entendre perquè el cervell masculí a vegades és un jeroglífic. Ara potser em llegeixo el que parla de les dones i em torno boja. De moment us recomano aquest text científic, molt amè i útil.