escriure una frase i borrar-la una vegada, i una altra, i una vegada més. Sentir que la història t'ofega, t'atrapa, et xucla. Estar davant del paper blanc i no poder fer que els dit escriguin, però ells saben la història, cada diàleg, cada paraula, cada sentiment mostrat. Però el follet de la inspiració se n'ha anat, aquell follet que feia trapelleries dins meu que de vegades es feia el mandrós a les nits d'estiu, que moltes nits no em deixava dormir perquè tenia una idea. Ha marxat, va agafar els seus trastos i se n'anà sense dir res deixant-te a mi amb la història amb els personatges que estàn començant a ofegar les persones reals, amb tot, se'n va anar, no va dir adéu.
I jo aquí estic, davant una pàgina en blanc.
I la història creix dins meu.
Potser algun dia tot tindrà sentit.
El follet no torna
