divendres, 24 de febrer del 2012

atreveix-te

Com que tinc un blog de literatura i encara tardaré uns dies en poder dir alguna cosa interessant sobre el que estic llegint, us deixo un petit conté per compartir amb vosaltres que fa temps que vaig escriure:

Atreveix-te!
Ni tan sols havia aixecat la vista quan la nimfa entrava però, en arribar davant seu, li havia dedicat un somriure tan màgic que va haver de protegir-se darrera la visera de l’estúpida gorra que li obligaven a dur. Ni la visera ni el taulell darrera el qual s’amagava van poder evitar que es sentís acorralat amb la primera frase:
Què em recomanes? Va mossegar-se el llavi inferior i va fer un cop d’ull a la plaqueta que ell duia a la camisa Xavi, oi?
Es va espantar; aquella noia el desafiava amb una mirada maliciosa. Va emmudir. “Et recomano que em diguis com et dius”. Ella seguia somrient però aquesta vegada arrufant el nas, com si es concentrés en endevinar els seus pensaments, mentre en Xavi es defenia abaixant la mirada, ofegant aquella estúpida frase a l’altura de la gola i buscant-ne una de més adient:
Tenim una oferta individual perquè... menjaràs sola, no? Va abaixar els ulls i es va posar vermella. Semblava avergonyida, però se’l va tornar a mirar, somrient. No era gens vergonyosa: el seu posat només era una estratègia d’algú que dominava perfectament el propi cos, algú que tenia cara d’innocència i sabia com intercalar-la amb una mirada entremaliada, barreja d’àngel i dimoni. Era tan jove i tan diabòlica: la imatge ideal d’una perfecta Lolita.
Es va apartar un ble de cabells que havia caigut, rebel, fins l’escot Sola... Va sospirar i l’alè va arribar a frec de les galtes d’en Xavi. El cor se li accelerava. “Sola”. Era la seva imaginació? Aquella nena l’estava convidant a dir la frase que li havia passat pel cap instants abans?
Tenim una oferta de pizza individual de dos ingredients, una beguda i un complement, què et sembla? La va observar, tot cofoi, com si el que acabava de dir fos la frase més intel·ligent que mai se li havia acudit; es sentia estúpid. Aquella noia li agradava però li feia por descobrir fins a quin punt podia arribar a atrapar-lo: no estava disposat a deixar-se dominar per ningú. 
Està bé, dóna’m una pizza de pinya i pernil, aigua i el complement que més t’agradi Es va tornar a mossegar el llavi i va notar que el pobre noi tremolava. “Em dic Maria”. Havia experimentat una estranya sensació en veure’l i s’havia exaltat quan ell l’havia mirat per primera vegada; desitjava que s’arrisqués a conèixer-la. Volia seduir-lo però havia de canviar de tàctica: havia endevinat que era massa tímid, que el somriure havia estat suficient per fer que es fixés en ella, però li calia una estratègia, alguna cosa que el fes valent. Potser no havia de mostrar-se tan segura perquè sinó el faria fugir. Estava segura que l’havia acovardit. Mentalment, li va fer un petó a la boca.
És que no sé què t’agrada... Quin tipus de frase era aquella? De fet, depèn de si tens molta gana o no... Ella va fixar la vista en la carta que ell sostenia i va fer que les seves mans es freguessin. Només un segon va ser suficient perquè se’ls posés la pell de gallina: es començaven a acariciar.
Crec que vull unes aletes de pollastre El va mirar, amb la imaginació l’estava despullant. Va somriure, amb el cap cot, mentre buscava el moneder dins la bossa.
Menjaràs aquí, oi? Cada vegada es sentia més idiota: volia conèixer-la, però amb aquella frase semblava que li volgués recordar que no tenia lloc on anar. Li estava traient la roba dolçament.
És clar! No havia pensat quedar-se a menjar allà, però ell l’estava convidant a anar més enllà de despullar-se amb la mirada. Com sempre els seus plans canviaven a l’últim moment i, curiosa com era, volia saber com acabava aquella dansa eròtica; es deixaria portar per l’impuls que ell li havia donat, girant com una baldufa i seguint el corrent del seu aire. Va decidir seure cara a ell, per observar-lo darrere el llibre. Havia pres la decisió de continuar amb la seducció.
En Xavi feia veure que col·locava llaunes als prestatges mentre l’espiava de reüll. La Maria feia veure que era tímida mentre el fitava darrera les línies. No era prou valenta. ”Xavi, t’agrada el cine? Tinc dues entrades i...” Sí! Era una frase genial! No tenia res a perdre, o potser sí: la dignitat. Només havia d’aixecar-se, somriure-li i ell no s’hi podria negar. Ja havien començat a fer l’amor amagats a la saga de la covardia.
“Escolta! T’agrada el cine? Jo surto d’aquí mitja hora, potser...” Sí! Només s’hi havia d’acostar i dir-li-ho. Ho hauria fet, però ella ja no el mirava. “Ja ha perdut l’interès”. Potser el joc de mirades, aquella dansa sensual, només havia estat l’entremaliadura d’una nena. Era massa capritxosa i allò li feia por.
“Potser quan vagi a buscar la pizza li podré dir alguna cosa, però no li interesso, està més pendent de les llaunes que de mi!” La Maria li llençava mirades furtives esperant que en algun moment es fixés en ella. Esperava que cridessin el seu número i que ell li fes algun senyal indicant-li que podia seguir endavant. 
“Vols que m’assegui amb tu?” No! No li ho podia dir! Seria un atreviment. No podia permetre que ella endevinés que se n’estaven anant al llit sense ni tan sols treure’s la roba: es sentiria ofesa. No podia traspassar la línia de la ficció perquè significaria despertar del seu somni. Ella buscava una bona solució perquè, quan acabessin d’acariciar-se amb les mirades, de fer l’amor, volia trobar una sortida real. Potser, si deixava de fingir, ell s’atreviria a dir-li alguna cosa. Va tancar el llibre, disposada a fer un dels seus millors somriures, però llavors es va sorprendre: “On és?” De sobte ell va sortir de la cuina, amb aire triomfal, portant la pizza amb una mà i el pollastre amb l’altra. Es va espantar en veure que no s’acostava al micròfon per cridar-la.
Aquí la tens! Aquell éra el moment ideal. “Vinga! Ara!” Els seus cossos suaven de passió i li tremolaven les mans.
Gràcies Va fer somriure de bona nena però ell va acovardir-se i va recular fins al taulell. “Merda! Aquest tio és idiota, segur que és gay!” Havien perdut el contacte visual i ella, la batalla.
“Sóc un inútil! Per què li he portat la pizza si no li havia de dir res?” Li va acariciar el rostre amb els ulls, com si li demanés perdó. És va quedar inmòbil; la visió de la noia xuclant les aletes de pollastre sucades en salsa barbacoa el va paralitzar. Li semblava surrealista que aquella imatge dolça i eròtica a la vegada el pogués acompanyar fins als racons més profunds del desig. Tenia la sensació que estaven arribant al cim del seu acte, per això va mirar-la: volia gaudir d’aquell moment. Seria la primera i l’última vegada que viuria una experiència semblant.
“Per què no m’ha dit res quan se m’ha acostat? Si no volia parlar amb mi, per què no ha esperat que l’anés a buscar jo, com fa tothom?” Estava massa acostumada a manipular els homes, que sempre fessin el que ella volia. Què estava fallant? Ja havia acabat de menjar i no havia aconseguit ni una trista paraula. “Va, acosta’t, Xavi! Digues-me alguna cosa!” Però ella semblava tan segura, tan valenta, tan meravellosa: en Xavi pensava que seria una pèrdua de temps i una negativa li enfonsaria l’orgull. La Maria començava a posar-se l’abric, abatuda.
T’ha agradat? “No sé perquè, però m’agrades molt. Podem quedar demà?”
M’ha agradat molt, Xavi, gràcies Amb les poques frases que ell li havia dit li havia tocat l’ànima, l’havia desvirgat i es sentia insatisfeta. Havia estat com fer l’amor amb algú i que segons després l’home s’hagués girat sense ni tocar-la ni desitjar-li bona nit. Va somriure, el somriure més meravellós que podia aconseguir. Gracies a ell, en Xavi va decidir ser valent: 
Escolta...
Bona nit, voldríem una pizza mitjana de... “Merda! D’on ha sortit aquest imbècil?” La seva mirada havia estat prou explícita per convertir-se en una frase: “Escolta... et puc convidar a prendre una copa demà?” Ho havia dit mentalment, però aquell nou client havia aparegut abans de poder pronunciar cap paraula.
No sabia si havia estat la seva imaginació o ell realment havia dit alguna cosa. Se’l va mirar per sobre l’espatlla de l’intrús i el va interrogar amb la mirada. Buscava una bona raó que la fes quedar el temps suficent per deixar que aquell desgraciat acabés de demanar. Potser en realitat no li havia dit res: tot era producte de la seva imaginació, del desig tan fort que volia que ell avancés. Havia endevinat el principi d’una frase: “Escolta!...” Va començar a caminar lentament, esperant que ell la seguís. “Si li interessés, m’hauria dit alguna cosa: li ho he posat molt fàcil!”
No podia creure’s que marxés així i el deixés desamparat. “Segur que per dins aquesta nena es riu de mi!” Se la va imaginar rient, orgullosa d’haver-lo despullat, d’haver-li fet l’amor entre l’olor de pizza. Ella va arribar a la porta transparent, va sospirar i, en tancar-la, es va girar per veure’l per última vegada. Va fer un somriure trist, tímid, fins i tot derrotat. Derrotat? Per què? Imaginacions seves! Segur que la nimfa estava acostumada a aconseguir sempre el que volia, potser només estava cansada. La derrota era seva, no de la noia.
El fred de l’hivern li amagava el somriure sota la bufanda. La Maria avançava allargant el moment de girar la cantonada i en Xavi seguia inmòbil sense escoltar el client. La covardia els va impedir començar una historia real. Només havien estat amants durant el temps que es triga en menjar una pizza. Només havien fet l’amor amb les mirades, sols, sense saber que el feien junts.
“Què faria una noia com ella amb un paio com jo? Sóc un desgraciat!”
“Segur que era gay, o tenia xicota o jo tinc massa imaginació. Ja no sóc una nena: hauria de deixar d’inventar-me històries!”