El que és essencial és invisible als ulls

És igual quan el llegeixis, sempre descobreixes coses noves. Te'l podien explicar als sis anys, i veuré un elefant dins la Boa; als 12, quan encara conservaves la innocència; als 16, quan el món s'enfonsava; als 18, quan no sabies on Anaves; als 22, quan vas viatjar pel món i estaves lluny de casa i entenies perquè el Petit Príncep enyorava la Rosa; o als 27, quan el teu món ha passat a ser un altre; però el Petit Príncep sempre t'ensenyarà alguna cosa depenent de com et sent.

Perquè L'essencial sempre és invisible als ulls.

Una mica de cuidar el cos, perquè no es posi gelós de la ment

Avui m'han fet una petició estranya, molt estranya; una persona meravellosa que té un programa de ràdio que parla sobre blogs m'ha demanat fer-me una entrevista. I direu... perquè a mi? Doncs la veritat he de reconèixer que tinc un blog pobre, perquè és cert que no tinc temps, però el tinc. Potser peco de seguir la corrent: "tothom té un blog, doncs jo també" però de veritat que m'ho vull prendre seriosament (a veure si fent una promesa pública m'ho prenc seriosament, perquè prenc un compromís invisible amb aquell internauta que un dia, de casualitat, ve a parar aquí). Bé, doncs que al final he dit... i tant que em pots fer una entrevista.. però potser en comptes de blogs haurem de parlar de llibres.... perquè hi ha desenes de llibres que vull recomanar-vos perquè que mai no trobo temps per dir-vos que són necessaris a les vostres vides. Però avui prenc el compromís de ser una mica més regular... deixe-m'ho en un mínim setmanal (per allò de no estressar-me)

I avui canviem de registre i us vull parlar de "Adelgazar combinando los elementos" de Maria Teresa Guardiola. No és una novela, però és un llibre que llegireu en una hora (i no exagero) i com a mínim et dona informació que podria ser vàlida pels vostres hàbits alimentaris.

Jo sóc una esclava de les dietes, ho reconec... tinc aquella particularitat genial de les dones d'haver d'estar sempre pensant en les coses que menjo o no menjo per no expendir-me en plan Big Ban. I hi ha coses que sé i coses que no sé. Sé per exemple que menjar pasta amb carn és molt dolent perquè no s'assimila una cosa amb l'altra i al final es converteix en greix. Però no abia que hi havia fruites que combinades entre elles, poden fer que engreixem. I d'això bàsicament ens parla aquest llibre: no de deixar de menjar, no de comptar calories, sinò d'aprendre a menjar en l'ordre correcte els làctics per poder assimilar-los i aprofitar-ne el màxim.

No espereu un gran tractat de nutrició: és un llibre simple, bàsic i reduït. I com tot, el cas que en fem sempre ha de ser contrastant-lo amb el nostre propi criteri, perquè al final, el teu propi cos et demana el que necessita menjar.

de què parlo quan parlo de córrer

Per aquells que ens agrada córrer, per aquells que hem fet que aquest esport sigui una manera de tenir una rutina (com em va passar a mi) perquè som desorganitzats, per tots aquells que han fet de córrer un vici: us recomano de "què parlo quan parlo de córrer". No és una novel.la, ni tampoc una biografia; és un relat de sentiments i pensaments en el quals ens podem identificar tots aquells que com ell, ja de grans, vam començar a córrer.

He de reconèixer que MURAKAMI em desconcerta: Tokio Blues em va semblar espectacular; Kafka a la platja un fraud. Tot són gustos, és cert, tinc molts amics que es van meravellar amb Kafka a la platja i en canvi Tokio Blues els va semblar superflu. Però per mi Tokio Blues va ser com llegir "Retrat de l'artista adolescent en versió Japonesa, i he de reconèixer que tinc una certa debilitat per aquest llibre de Joyce (evidentment no us recomanaré l'Ulisses perquè em vas semblar una especie de bogeria mental).

Però tornant al llibre que dóna nom a aquest post, vull dir-vos que si no heu corregut mai, si no ho teniu com una rutina més o menys regular, ni ho intenteu: no el llegiu, no l'entendreu, us semblarà un llibre sense cap tipus de conexió amb vosaltres i no tindreu el mateix coneixement compartit amb l'autor. En resum: perdreu el temps.

Però si us agrada córrer, aquest és el vostre llibre. No té cap tipus de teoria de com córrer maratons, però com a mínim quan torneu a sortir a córrer, ara que s'acosta l'hivern... no us sentireu tan sols.

I per últim un video, amb el qual com a mínim us sentireu identificats. Vinga corrdors, sigueu novells o ja professionals, segur que com a mínim somriureu

http://www.youtube.com/watch?v=B8vDzHm4t44

si tu em dius vine, ho deixo tot, però digue'm vine

M'he pres un descans... merescut, a vegades inclús a la gent que ens agrada llegir, ens ve de gust una època de no fer res. i aquesta ha estat la meva. I he représ la lecura amb Albert Espinosa, ja sabeu el fenòmen "si tu em dius vine ho deixo tot però digue'm vine".

Hi ha gent que ha quedat molt impactada amb aquest llibre, jo sincerament penso que li falta alguna cosa, que la història s'explica per damunt, sense profundir. Jo m'esperava que em marqués, tipu "L'alquimista" de Paolo Coelho o "les nou revel.lacions" de James Redfield, però res; no he sentit res. He acabat el llibre i he dit... I què?

Una mica de màgia dient que hi ha 4 perles que has de trobar, però poca cosa més. Tan debò en tingués millor opinió amics....