de què parlo quan parlo de córrer

Per aquells que ens agrada córrer, per aquells que hem fet que aquest esport sigui una manera de tenir una rutina (com em va passar a mi) perquè som desorganitzats, per tots aquells que han fet de córrer un vici: us recomano de "què parlo quan parlo de córrer". No és una novel.la, ni tampoc una biografia; és un relat de sentiments i pensaments en el quals ens podem identificar tots aquells que com ell, ja de grans, vam començar a córrer.

He de reconèixer que MURAKAMI em desconcerta: Tokio Blues em va semblar espectacular; Kafka a la platja un fraud. Tot són gustos, és cert, tinc molts amics que es van meravellar amb Kafka a la platja i en canvi Tokio Blues els va semblar superflu. Però per mi Tokio Blues va ser com llegir "Retrat de l'artista adolescent en versió Japonesa, i he de reconèixer que tinc una certa debilitat per aquest llibre de Joyce (evidentment no us recomanaré l'Ulisses perquè em vas semblar una especie de bogeria mental).

Però tornant al llibre que dóna nom a aquest post, vull dir-vos que si no heu corregut mai, si no ho teniu com una rutina més o menys regular, ni ho intenteu: no el llegiu, no l'entendreu, us semblarà un llibre sense cap tipus de conexió amb vosaltres i no tindreu el mateix coneixement compartit amb l'autor. En resum: perdreu el temps.

Però si us agrada córrer, aquest és el vostre llibre. No té cap tipus de teoria de com córrer maratons, però com a mínim quan torneu a sortir a córrer, ara que s'acosta l'hivern... no us sentireu tan sols.

I per últim un video, amb el qual com a mínim us sentireu identificats. Vinga corrdors, sigueu novells o ja professionals, segur que com a mínim somriureu

http://www.youtube.com/watch?v=B8vDzHm4t44