Intenta sempre ser feliç , perquè no se sap mai qui s'enamorarà del teu somriure

Des de petita visc en un buit existencial permanent, he arribat a creure que és crònic, que tinc el que jo en dic " incapacitat per ser feliç". Potser és cert que la meva vida és així perquè jo ho he fet malament, qui sap. Però en 28 anys he après que la vida canvia en un segon i prefereixo no pensar-hi.

I en un dels meus buits existència la va aparèixer a les meves mans "Ell laberint de la felicitat" d'Àlex Rovira i Francesc Miralles. I dic va aparèixer perquè no el vaig buscar, la Marta me'l va regalar amb tota la il.lusió del món i en el fons per això és un llibre especial. En realitat és un llibre d' un parell d' hores que amb una història senzilla recull grans màximes que mai no hauríem d'oblidar.

Molt recomanable i sobretot no deixeu de somriure

Falses expectatives

Darrerament he llegit "coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys" de Llucia Ramis. Potser ens acostem als 30 i tot allò que havíem somniat als 20 anys ja no ho podem acomplir. I un dia ens despertem adonant-nos que ja no en tenim 20 que ja no podem tornar a començar i equivocar-nos com fa deu anys perquè ja en tenim trenta. I la vida no és com somniàvem i no em arribat a fer ni un
Terç del que somniàvem. I potser agafem aquest llibre i pensem en totes aquestes coses profundes que ens passen pel cap però que poques vegades verbalitzem.

I llavors el llegeixes. Algunes coses et recorden a tu mateix, especialment si vius o has viscut a BCN, però la història en si és.... Com si t'agradés algú durant deu anys i quan per fi fots un clau, després d'haver esperat, et quedés indiferent; decepcionant. Com una macro producció que es queda sense pressupost i ha d'acabar de sobte.

Tot i això és un llibre d'una tarda de diumenge , per passat l'estona, per somriure, per compartir la frustració de tenir 30 anys i quedar-se a mig camí.