Quan vaig triar fer el treball de recerca sobre el paper de les dones en la novel.la de Maria de la Pau Janer, encara (per sort) no havia llegit les mujeres que hay en mi. M'hi vaig dedicar amb esforç i il.lusió al anàlisi de les dones, perquè els seus llibres m'enganxaven. Fins i tot vaig fer-li una entrevista i em va semblar una persona amable i meravellosa. Maria de la Pau Janer era la meva ídol d'adolescència... una de les meves autores preferides.
I fa uns dies vaig decidir llegir el llibre que la va fer quedar com a finalista del premi planeta. I tan debó no ho hagués fet, perquè tot el record que jo tenia s'ha esborrat. Suposo que deu ser un bon llibre, perquè n'era finalista del premi, però a mi m'ha semblat buit, sense vida, i ans al contrari de qualsevol llibre d'ella, crec fins i tot que la mateixa expressió li ha fallat. L'ús repetitiu de demostratius i possessius... frases recargolades. No ho sé, potser perquè sempre l'havia llegit en català qui sap.
Definitivament, rellegiré Màrmara per treure'm el mal sabor de boca
Salutacions literature lover ;)
ResponEliminaDoncs vaig llegir la versió en català fa uns anys... no em va apassionar, vaig trobar-la massa sentimental pel meu gust personal, però ben escrita. De fet, em va recordar molt (tant la manera de descriure els sentiments dels personatges com l'estil) al llibre "Els jardins incendiats" de Gabriel Janer Manila, com si part de l'escriptura hagués passat de pare a filla en aquest llibre (salvant les distàncies clar)